1 comentari

  • Foto del perfil de Maria Balsach
    Maria Balsach

    COMENTARI REALITZAT PER JORDI PÀMIES

    En Jordi Pàmies Rovira és doctor en Antropologia Social i Cultural,
    professor del Departament de Pedagogia Sistemàtica i Social i membre del grup
    de recerca EMIGRA-CER Migracions de la UAB. Ha estat mestre d’educació primària
    i director d’una escola concertada i professor d’educació secundària i cap
    d’estudis a l’escola pública.

    El professorat com subjecte cultural i transformador: “aprendre dels altres
    i poder-ho aplicar a l’aula”

    Sovint a les escoles esdevé un
    repte trobar espais de comunicació i d’intercanvi entre els docents. Les
    dinàmiques quotidianes, s’argumenta, esdevenen potents impulsores de
    l’individualisme mentre que una racionalitat tecnòcrata e instrumental sembla
    esgarrapar les possibilitats per aplicar un model de treball real compartit i
    col·laboratiu.

    Articulem comissions, grups de
    treball específic, repartim responsabilitats, anomenem càrrecs, però els espais
    i temps nous que impulsem sovint no aconsegueixen ser de diàleg, i acaben
    resultant escenaris que conviden més aviat a la balcanització del professorat.
    Mentrestant, els espais participatius dels que ens havíem dotat d’antuvi, com
    els claustres, dilueixen la seva funció pedagògica i esdevenen estructures
    instrumentals, llocs de gestió i de traspàs d’informació.

    En aquesta situació emergeix una
    pregunta obligada: considerem important l’existència d’espais d’intercanvi real
    entre els docents que permetin compartir els aprenentatges?

    “Un claustre que aprèn a
    reflexionar” és una proposta que supera i molt aquesta perspectiva. I si se’m
    permet considero que ho fa des de quatre dimensions:

    1.      
    Entenent
    que el claustre resulta un espai de debat
    , on la
    pedagogia ha de tornar a ocupar un lloc central i on cal impulsar dinàmiques i
    estratègies diversificades, creatives, allunyades de rigideses contextuals i
    adequades als resultats que es pretenen assolir, també durant els processos.

    2.      
    Apostant
    per crear espais per (re) pensar la pràctica quotidiana
    .
    Oferint espais de comunicació, interacció i de reflexió entre teoria i pràctica.
    I on es prenen en consideració les aportacions de la recerca en educació i
    s’aprofita la pràctica d’aula per (re) crear nous coneixements.

    3.      
    Considerant
    el professorat com subjecte cultural.
    Reconeixent els diversos
    bagatges i mirades que té sobre els fets educatius i comprenent que en tant que
    subjecte cultural el professorat atorga diferents significats els processos i
    dinàmiques escolars i socials. Només compartint aquestes diferents visions
    estarem en condicions de construir un projecte comú.

    4.      
    Impulsant
    una comunitat de pràctica
    que comparteix aprenentatges, a partir
    de la participació activa dels docents, i on s’aposta per una cultura
    col·laborativa que permet crear pertinença i responsabilitza a tot el
    professorat del projecte de centre.

    Precisament aquestes dimensions
    resulten ser centrals en els processos que la literatura d’investigació
    pedagògica considera de major rellevància per la millora dels resultats a les
    escoles. “Un claustre que aprèn a reflexionar” ho fa posant l’èmfasi en el que
    és acadèmic i apostant per un enfocament centrat en l’alumnat, impulsant el
    desenvolupament d’una cultura i un clima de centre positiu i entenent que cal
    el consens i el treball de tot l’equip docent per esdevenir una comunitat real
    de pràctica on “cadascú pugui dir la seva i ser escoltat”. Només així podrem
    pensar-nos com a docents transformatius.